Rosita Segovia
Barcelona, 2 febrer 1922 – 24 setembre 2003
Rosa Balcells Font, de nom artístic Rosita Segovia, va ser ballarina de dansa clàssica i dansa espanyola, coreògrafa i professora de dansa espanyola.
Va ballar amb el Ballet de Alicia Alonso, va ser primera ballarina al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la temporada 1936-37 i durant gairebé vint anys la ballarina estrella de la companyia d’Antonio, el bailaor.
És considerada una de les figures catalanes més rellevants de la dansa espanyola. Nascuda al barri gòtic de Barcelona i casada quatre vegades, va obrir dues escoles amb el seu nom especialitzades en aquesta disciplina, una als Estats Units i una altra de molt coneguda a Barcelona, que han format nombrosos ballarins de renom. També va actuar a diverses pel·lícules de cinema. – Wikipedia –
– El arte de vivir el flamenco – …. La seva revelació artística va tenir lloc al Liceu de Barcelona, al costat de Joan Magrinyà, amb qui va intervenir en diverses obres, a partir de 1938. Durant els anys quaranta va realitzar diverses gires per Amèrica, on coneix a Antonio, en el ballet actua des de 1953 fins 1968, arribant a ser la seva parella en els primers anys seixanta. Va intervenir en la pel·lícula Todo es posible en Granada i ha actuat en els principals teatres del món.
Suposadament inscrita al registre civil com a filla de mare soltera. No és fins a 1929 quan és adoptada per José Balcells, al contraure aquest matrimoni amb la seva mare, Ana Font. El senyor Joan Mestres, inquiet empresari del Gran Teatre del Liceu, sempre a l’aguait de grans figures per mantenir l’actualitat i l’enriquiment de la seva prestigiosa programació, contracta a Rosita Segovia per ballar en l’òpera Samsó i Dalila. Rosita, que als seus quinze anys ja deixava enrere molts èxits, entra al Liceu per la porta gran, contractada com a ballarina estrella. Va obtenir una ovació tan inaudita que fins als cantants van quedar estupefactes i no van tenir més remei que agregar-se als aplaudiments del públic, Va ser la primera vegada que em vaig emocionar en un escenari, comentava l’artista recordant aquella actuació.
Cal destacar que en aquell moment l’adolescent ballarina no posseïa una gran preparació de puntes, ja que no havia tingut temps material per perfeccionar la tècnica, adquirida a l’acadèmia de Pauleta Pàmies, per a un paper de tanta envergadura. Però aquest follet que sempre la va acompanyar en les seves actuacions, amb aquest poder i aquesta força misteriosa que tot veritable artista porta, va rebutjar, com deia Federico García Lorca totes les tècniques apreses. Aquell ocellet (pajarillo), com així la va batejar la seva mestra Pauleta Pàmies, que assistia a les classes amb un vestit de bany en lloc d’un luxosos mallot com portaven les seves companyes, i unes sabatilles foradades, aconseguia tan codi-ciat lloc sense abans haver començat de “petite rate”, ni de solista, ni de primera ballarina. Lògicament això va despertar – com succeeix en totes les professions- aquest sisè pecat capital que es diu enveja i que a Rosita, dona i artista vulnerable i de gran sensibilitat, li impedia poder gaudir plenament d’aquells apoteòsics aplaudiments que li tributaven els seus fervents admiradors.
Rosita Segovia va actuar al Gran Teatre del Liceu en plena guerra civil. Va ser un èxit tan gran el que va obtenir en Samsó i Dalila, que l’empresa del Liceu va negociar ràpidament amb el seu mànager la presència a l’escenari de la ballarina durant tota la temporada d’òperes i sarsueles dels anys 1937 i 1938, en què va compartir la fama amb el llegendari ballarí i coreògraf Joan Magrinyà.
– Academia de las artes y ciencias del flamenco – … Al 1938, fins i tot en guerra, Rosita decideix aventurar-se en altres països i seguir la seva formació ja que pensa que no vol estancar al Palau. Torna a França on fa una gira actuant per als exiliats. Aquí coneix a Francisco Alfonso, concertista de guitarra i el seu primer marit. Junts es van a l’Havana ja que Francisco té un contracte amb Pro Art Musical.
No és difícil per Rosita començar a treballar-hi, amb la seva bellesa, el seu vestuari i el seu currículum tan complet fa el seu debut al Teatre Auditori de l’Havana. L’efecte de veure a una ballarina espanyola acompanyada d’una guitarra clàssica és impactant, causa sensació i crearà escola. És per això que la promotora decideix contractar-la per a tota la temporada com a ballarina principal per actuar pels principals països llatinoamericans. Rosita actua acompanyada en ocasions de la guitarra, altres d’un piano de cua o fins i tot d’una filharmònica. El Club dels Lleons també li ofereix un contracte per actuar per les principals ciutats nord-americanes, fins i tot la contra-tan un mes sencer a El Chico de Madrid a Nueva York, per on passen importants artistes espanyols. El Sunday Enquirer la defineix com “la millor ballarina espanyola”.
Als 18 anys Rosita rep la notícia de la mort del seu marit.
Sense Francisco, Rosita comença la seva carrera en solitari. L’any 1942 els seus pares, fugen de la mala situació d’Espanya i es muden amb ella a Cuba. El seu pare aconsegueix fer-se un lloc en el panorama musical ràpidament i posar-se en capçalera de cartells la qual cosa despertarà l’enveja de molts locals i serà destituït.
Rosita es va a Nova York a actuar a la sala Rainbow Room. Al seu retorn s’assabenta que va a tenir una germaneta, Ana Dolors. En Tijuana coneix a Fernando Larenas amb el qual es casa a les poques setmanes de conèixer-se. Ferran, és músic, i deixa el seu grup per fer-se funcionari obligant a Rosita a deixar el ball. L’artista té signats ja uns contractes pel que no podrà complir les exigències del seu marit i se’n va de gira, això sí, acompanyada de la seva sogra, que no la deixa sola ni un moment ni li permet veure a altres homes. Aclaparada per la situació Rosita torna a l’Havana amb els seus amics i fans i residirà allà fins a 1949, quan torna a Barcelona.
El 1948 actua al Carnegie Hall a Nova York amb el pianista Ernesto Lecuona i sis pianos de cua. L’actuació serà una de les més emocionants de la seva vida i no passa desapercebuda per a la parella artística Rosario i Antonio, que la veuen entre el públic. De fet, anys més tard quan es separa’n, Antonio, recordant l’èxit de Rosita en aquella ocasió, li proposa contractar-la per el seu ballet com a ballarina principal i amb ells estarà 15 anys treballant.
Quan Rosita torna a Espanya torna com una artista consagrada i experimentada pel que triomfa en la seva reaparició en el Teatre de la Cúpula de Coliseum a Barcelona. El seu nombre causa sensació i aquestes voltes cap enrere agafant el vestit seran una cosa que va crear escola. Comença a treballar amb els ballets de Barcelona, fent gires per Espanya i França. També crea la seva pròpia escola a les Rambles de Barcelona i dóna classes fins que es trasllada a Madrid contractada per Antonio el ballarí per al seu ballet. Antoni i Rosita seran la parella artística més venerada de tots els temps.
Després de la seva etapa amb Antonio obre a Barcelona una escola a l’any 1970 i es dedica a fer classes aquí i en l’escola que Concha Espinosa té a Miami. Formarà a grans artistes i es crearà el gran Ballet amb tots els seus alumnes. El 1978 Rosita es casa amb José Zamorano, al què coneix a Miami.
Rosita deixa sense dubte la seva empremta en el panorama flamenc i encara se la recorda amb afecte. Mor el 24 de setembre, casualment el mateix dia i mes que La Argentinita i Trini Borull.