RECORDS DEL LICEU – per Maria Almagro Coll
I jo que suposava que als meus 87 anys, seguint el curs natural de la vida, alguns fets viscuts anirien passant a l’oblit…
Doncs tot al contrari ara actualment als meus 99 anys els estic recordant (vivint!), i amb més claredat fins i tot!
La meva filla va començar les classes de ballet amb la que havia sigut ballarina (i parella de Joan Magrinyà) Josefa Izard, que donava classes bones i serioses. Quan ja portava dos cursos la professora em va dir que si tenia la idea de què la nena es dediqués a la dansa m’aconsellava que la portés a l’escola de Joan Magrinyà situada al carrer Petritxol núm.5. I així ho vàrem fer!
A l’arribar a l’escola ens va rebre molt amablement la senyora Conxita, secretària i pianista del mestre Magrinyà, home afectuós, bon professor, un ballarí reconegut per l’elegància de les seves interpretacions i coreografies i per la bondat i serenitat de la que en tot moment feia ús (mostrava).
Quan la nena va fer els seus 9 anys el Mestre li va proposar sortir a una òpera que s’estrenava al Liceu anomenada La cabeza del dragón, motiu d’alegria per a la meva filla! I… motiu d’alegria grandíssim també per a mi, perquè a la fi jo coneixeria per fora i per dintre el Gran Teatre del Liceu; conèixer el teatre era una mena d’obsessió per a mi des de feia tant de temps!
Acabada la funció el Mestre va felicitar la nena, tot va sortir bé! L’òpera era un estrena i va donar la casualitat que el tenor que la va cantar va arribar a ser el marit de la gran Montserrat Caballé.
Després d’aquella actuació en varen sortir dues o tres més, Aida, Falstaff són les que recordo… La nena anava creixent i, amb ella, la il·lusió d’actuar encara creixia més.
Què em va semblar a mi el teatre? El Gran Teatro del Liceo? Doncs magnífic i molt acollidor, en particular pels qui hi treballaven (els treballadors del teatre). Per a mi va ser quelcom màgic, càlid,…
A la següent actuació de la Guillermina al Liceu es tractava de ballar una dansa de “negritos” (com es deia a l’època) i que era la dansa que feien les més petites, perquè de fet hi havia la dansa principal que ballaven els ballarins grans. Tot en un conjunt, una meravella! A la segona representació de l’Aida (doncs aquesta era l’òpera), i a pocs minuts d’alçar-se el teló, jo creuava l’escenari a les fosques quan em vaig sentir atrapada per una senyora grossa amb abric de pells i, a l’intentar separar-me’n, és quan em vaig adonar que el que jo creia “abric de pells” era, ni més ni menys, la pell d’un dels camells que estaven a punt de sortir a l’ escenari! Aquesta és una anècdota que sempre he recordat amb un somriure.
El temps anava passant i les nenes anaven creixent en altura també, ballant i ballant cada vegada millor. Un dia la menuda Guillermina va ser triada pel Mestre per fer un dels petits cignes (els ‘4 patitos’) d’ El llac del cignes: quina emoció quan la vaig veure (entre els altres “patitos”) amb tutú blanc i sabatilles de punta! L’obra en sí ja és una meravella. Les ballarines són com un somni. Després arriben els altres cignes com una visió blanca que fan posar a les persones que ho estem veient en plena emoció.
El Mestre Magrinyà era al mateix temps seriós (i fins i tot podia esdevenir rígid quan corregia les ballarines) però mostrava sovint una tendresa que a mi m’emocionava.
Ja a partir d’aquestes actuacions, i particularment a les mares dels ballarins, ens donaven permís per a assistir als assajos (des de les butaques) sempre, és clar, que guardéssim el degut respecte i silenci. Jo us asseguro que vaig veure el cel obert! I això que jo havia de marxar abans quasi sempre, perquè a casa m’esperava feina, feina i més feina per a entregar. Em va agradar molt conèixer les mares de l’Assumpció Aguadé, Dolors Escriche, Mercè Roca, Rosalina Ripoll i moltes altres. Vaig tenir la gran sort de conèixer i admirar aquests ballarins del Teatre del Liceu que ho donaven tot pel teatre i per ser cada dia millors.
Sobretot guardo un gran agraïment per aquest Mestre Magrinyà en donar-ho tot per allò que estimava tant, la dansa!
Una de les vegades que anava al carrer Petritxol a cercar la meva filla la Conxita, com li deia tothom, em va dir (confidencialment) si li podia llogar (i millor gratis) una habitació a un xicot ballarí que arribava del País Basc i no tenia mitjans per a anar enlloc… I va ser així que aquell ballarí va entrar a casa meva i s’hi va estar fins que amb els anys va decidir marxar cercant altres companyies, altres amics. Va ser un gran company (com de la família) i em va proporcionar, voluntàriament, un gran servei mentre la nena era petita doncs l’acompanyava a les classes de dansa i al Liceu, i també va esdevenir un bon ballarí per a la companyia del Teatre.
Amb el temps jo em vaig anar familiaritzant amb el Teatre, em feia il·lusió recorre’l pujant i baixant les escales que portaven als vestuaris i fent visites constants als camerinos de les Primeres Ballarines Assumpció Aguadé, Elisabet Bonet i Cristina Guinjoan (que per cert el primer tutú blanc que vaig fer va ser la mare de la Cristina Guinjoan qui em va mostrar com realitzar-lo). A partir d’aquí vaig començar a fer tutús i vestuari de dansa a molts més ballarins i moltíssimes més ballarines…
I què puc dir-vos d’aquell passadís llarg i estret on hi havia el vestuari de Carmen Cavaller, Guillermina Coll,…? Quines corredisses per aquell passadís!
També vaig estar varies vegades a la sala d’assajos del soterrani amb el Mestre i la Conxita al piano!
Recordo que en els cartells d’anunci de les òperes de l’entrada s’hi podia llegir entre d’altres coses: El Ballet Titular del Gran Teatro del Liceo, maestro y coreógrafo Juan Magriñá.
I es va parlar de fer una “tournée” per Espanya: Madrid, Sevilla, Bilbao i Astúries. Tots els ballarins i ballarines ho van agafar amb il·lusió però no amb gran entusiasme perquè tothom es preguntava: ‘I després a la tornada què? I dels pressupostos què?’ Però es va fer, va ser bonic i el cos de ball de Barcelona va deixar un bon record!
I una anècdota que ara em ve a la memòria…
A l’arribar a Sevilla, i no sé per quin motiu, la primera persona que va baixar per l’escaleta de l’avió vaig ser jo. Resulta que hi havia un periodista que feia fotos a l’arribada i quina va ser la meva sorpresa al veure que a les noticies del migdia varen parlar de la primera figura del Ballet de Barcelona i a la imatge hi apareixia jo…!
De tornada a casa (Barcelona) després d’aquesta ‘tournée’ (que com he dit abans va ser molt bonica), es va parlar de les dificultats per a trobar una feina més o menys estable però digna.
Uns varen optar per marxar a l’estranger, uns altres per muntar una escola de ballet i va passar el temps.
La que va decidir quedar-se a Barcelona va ser la Assumpció Aguadé, i és la que crec que per voluntat del Mestre porta la direcció de l’Escola Joan Magrinyà del carrer Petritxol.
I, com és llei de vida, el temps no perdona el seu esdevenir i cadascú va seguir el seu camí; ara quan ja som pares, avis ,… encara ens trobem de tant en tant i jo crec que som molt feliços en el record.
A la fi el conjunt del Gran Teatro del Liceo, el Ballet i el Mestre Joan Magrinyà passarien a la història com una de les companyies de ballet més bones, on tots i totes deixaren el millor de sí mateixos!
I ara, un record molt “carinyós” pels que ja no hi són… però que en mi, en la meva persona, els porto constantment amb mi.