Notícia – 12 setembre 1995 – La Vanguardia – Mor JOAN MAGRIÑÀ I SANROMÀ
Necrologia – 12 setembre 1995 – La Vanguardia – JOAN MAGRIÑÀ I SANROMÀ
Mor als 91 anys Joan Magriñá, primer ballarí i llegendari coreògraf del Liceu
Ramon Francàs
Vilanova i la Geltrú
Joan Magriñá i Sanromà, que va ser primer ballarí i coreògraf del Gran Teatre del Liceu entre els anys 1937 i 1977 va morir ahir al seu domicili de Vilanova i la Geltrú, la Masia Nova, a l’edat de 91 anys. Res més conèixer-se la notícia la junta portaveus de l’ajuntament de la capital del Garraf va acordar, en el transcurs d’una reunió d’urgència, declarar avui dimarts, 12 de setembre, dia de dol oficia. La cerimònia fúnebre per les restes mortals de l’insigne ballarí tindrà lloc avui, a les 18h a l’església parroquial de Santa Maria de la Geltrú. Prèviament s’instal·larà una capella ardent entre les nou del matí i les cinc de la tarda a la sala de sessions de l’Ajuntament.
————————————————————-
Joan Magriñá va néixer a Vilanova, ciutat que estimava profundament, el 23 de desembre 1905. Als 21 anys va ingressar en el cos de ball del Gran Teatre del Liceu ( “El príncipe Igor”), per a poc després convertir-se en el primer ballarí del coliseu. La gran oportunitat la hi va donar el seu professor Teodor Wassilief, aleshores director de les temporades del ballet rus del Liceu, a l’oferir-li un paper solista en el ballet “Nit de maig” de Rimski Korsakov. A partir de llavors i fins a la seva retirada com a ballarí en 1957, ja mai abandonaria aquest rang, però, la seva enorme aportació a la dansa, ja com a director coreògraf i pedagog encara hauria de donar nombrosos fruits. A més en el Reial Conservatori del Liceu, Magriñá va impartir també classes a l’Institut del Teatre entre 1944 i 1974 formant gran nombre de grans ballarins, com Juan Sánchez, Aurora Pons, Miguel Navarro, Cristina Barrera o Assumpció Aguadé, entre d’altres. En 1951 va crear els Ballets de Barcelona i el 1951 va ser nomenat director del Ballet del Liceu.
Entre els seus majors triomfs, cal destacar les coreografies de “El gato con botas”, de Monsalvatge (1948), i “Romeo y Julieta”, de Gounod (1963), al Liceu. També va destacar com a creador dels ballets de “Rosario la tirana”, de Manén (1953), o “Festa Major”, amb música de Morera (1960). Entre els premis i distincions collits al llarg de la seva àmplia carrera professional, destaca la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or de les Arts que li va imposar el rei Joan Carles I. També va rebre el Premi Nacional Extraordinari de Teatre, la Medalla d’Or del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i la Medalla de Plata de la Ciutat de Vilanova i la Geltrú, entre d’altres guardons.
Actualment Joan Magriñá residia amb el seu germà Isidre a la Masia Nova, domicili que va cedir a finals dels anys vuitanta a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú a canvi de sengles pensions vitalícies. La Masia Nova alberga col·leccions de pintura, dibuixos, gravats, escultures, vestits dissenyats per Picasso i Miró, així com nombrosos projectes de l’artista recopilats al llarg de la seva dilatada carrera. Encara no hi ha presa cap decisió sobre si la casa de Joan Magriñá es convertirà, com hauria estat el seu desig, en un museu de la dansa.
———————————————-
opinió
Un artista condicionat pel seu temps.
Per als que hem de valorar l’aportació de Joan Magriñá a l’escena coreogràfica espanyola i, més particularment, a la de Barcelona, sense haver pogut viure ni gaudir en directe la seva obra, no és fàcil deslligar la seva figura de la llarga i peculiar època política a que estava sumit el país. Un queda sempre amb el dubte del que hauria pogut donar de si, els seus més de quaranta anys d’activitat professional en un clima de plena llibertat artística.
Magriñá va iniciar la seva carrera de ballarí en 1922, a l’Institut Català de Rítmica i Plàstica, on, sota la tutela del mestre Llongueras, estudia expressió corporal, dansa rítmica i solfeig segons el sistema Jacques-Dalcroze. Simultàniament assisteix al liceu Teodor Wassilief, ia més estudia dansa espanyola. Tot indica que estem davant d’una personalitat inquieta, àvida d’aprendre-ho tot i més sobre l’art al qual dedicaria tota la seva vida.
En els anys trenta, Magriñá madura la faceta de coreògraf, interpretant les seves pròpies creacions amb molt d’èxit per tot el país. En aquesta època col·labora amb els millors artistes de l’escena catalana: Blanca-fort, Grau Sala, Miró, Casals, Pruna, etcètera. Surt freqüentment del país per nodrir-se en les millors fonts del món coreogràfic del moment (Preobrajenska, Lifar, Legat, …). Quan, al final de la guerra civil, entra al Liceu com a ballarí estrella i mestre de dansa, no hi ha altra personalitat més ben preparada que ell. Els anys 40 poden considerar-se com els més fructífers de la seva carrera professional. Actua per tot el territori espanyol, acompanyat per les millors ballarines de l’època. En 1944, és nomenat a la presidència de dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona, plaça que ocuparà fins entrats els 70.
omnipresència
Si tenim en compte les activitats que Magriñá desenvolupa simultàniament en la seva acadèmia privada del carrer Petritxol, caldrà convenir que la figura del mestre es fa Omnipresent. Al llarg de la seva carrera crea una vintena de ballets i més de 150 coreografies per a l’òpera. El 1951 veurà realitzat el seu somni: la creació d’una companyia estable. No obstant això, i malgrat els èxits que collita l’elenc per tot Espanya, l’empresa no prospera. Magriñá s’ha tornat finalment conformista i consagra totes les seves energies a les temporades del liceu, a l’Institut i a la seva acadèmia.
La seva tasca ha merescut tota mena de valoracions. Per a alguns, va aconseguir mantenir encesa la flama de la creativitat coreogràfica durant els anys més foscos de la història recent. Per a altres, va constituir un obstacle a l’entrada d’aires nous i al desenvolupament d’iniciatives innovadores.
La majoria convé que el desacord amb els seus mètodes o els seus gustos no solia tenir una altra sortida que l’emigració.
En qualsevol cas, va saber preservar per a Barcelona la capitalitat de l’art coreogràfic espanyol, la qual cosa, en les circumstàncies que li va tocar treballar, ja és molt d’agrair.
Marjolijn Van Der Meer