María Elvira Gili
Com quasi totes les meves companyes, la meva mare em va portar a ballet de ben petita, però el que més recordo de la meva infantesa és que jo ballava pertot arreu, fins al punt que a cada festa familiar ja em preparaven un tutú i jo improvisava descalça. Per mi era màgic quan visitàvem el meu padrí de Lleida que tenia un jardí immens i allà tothom s’asseia i jo ballava i ballava!
Va ser quan vaig anar amb la Senyoreta Mercè Ribera, que venia els caps de setmana a Girona, que vaig començar a veure que el ballet era el que verdaderament m’omplia.
Als 15 anys me’n vaig anar a Barcelona, a l’Institut del Teatre i a classes amb el Mestre Magrinyà al carrer Petritxol. He de fer un parèntesi aquí per esmentar l’impacte que em va causar entrar a l’escola del Mestre, on em va rebre una noia preciosa amb una faldilla blanca i un monyo impecable que em va fer sentir tan bé – sí, la nostra Carmen Cavaller!
Jo vivia amb els meus tiets que em varen acollir amb els braços oberts, i els divendres tornava cap a Girona.
Quan el Mestre em va preguntar si volia entrar al ballet del Liceu va ser el dia més feliç de la meva vida. No ho oblidaré mai, vaig trucar a casa embogida. El temps al Teatre del Liceu va ser el més feliç de la meva trajectòria com a ballarina.
Un estiu va venir a impartir un curs de ballet l’Emilio Altés, i l’Emilio em va proposar de marxar a Brussel·les on ell hi tenia una gran escola. Viuria amb la seva família i quan ballés professionalment ja li pagaria les classes que ell em donaria.
Tanmateix, va ser molt trist de deixar els meus pares i la meva germana per anar me’n a un lloc tan lluny i desconegut. Era el temps quan encara s’escrivien cartes i jo les esperava cada dia amb delit. Però això donaria per una altra historia.
Aquell febrer l’Emilio i jo vàrem anar al concurs de Lausana. Tota una experiència, on hi vaig quedar semifinalista. Allà hi havien les germanes Brabant del Ballet de Flandes. Em van oferir de seguir classes a l’escola i fer possiblement una audició per la companyia.
I sí, vaig tenir la sort de rebre un contracte al Ballet de Flandes i em vaig instal·lar a Amberes.
Acabada la temporada el meu destí em va portar a Munic, on vaig ésser molt feliç al teatre Gärtnerplatz d’aquesta meravellosa ciutat, on hi vaig estar molts anys, gaudint de la bonhomia dels bavaresos.
Després de conèixer l’Ivan, el meu marit, els passos em varen tornar a portar cap a Bèlgica, on ell hi treballava. És allà on em vaig orientar cap a la pedagogia, cap a l’ensenyament de la dansa. Crec que és molt important esmentar la meva gran amiga i mentora, la Mrs Marilyn Jarrett. Ella tenia una gran escola a Brussel·les i, com a bona anglesa, impartia el sistema de la RAD.
Crec que vaig arribar a un bon moment. La Mrs Jarrett havia convidat una prestigiosa mestra que, juntament amb un grup de mestres de la gran Bush Davies Ballet School, que per cert Margaret Thatcher va tancar, havien fet un nou síl·labus, on es treballava d’una manera diferent – és a dir sense tenir exercicis fixats, sinó que en cada curs s’havia d’assolir el nivell demanat, però fent classes lliures – l’ Imperial Classical Ballet. A mí em va interessar molt i la meva mentora em va portar per aquest màgic camí de la recerca, l’anàlisi del que és la pedagogia de la dansa. La Marilyn em va, literalment parlant, transmetre la seva bondat, valors, energia i saviesa a l’hora d’ensenyar.
Jo havia après sempre el sistema de l’escola Vaganova i ara m’apropava a l’escola anglesa amb un gust de Cechetti – “The Imperial Classical Ballet”. Vaig examinar-me de tots els graus professionals d’aquesta metodologia com una alumna. Va ser divertit.
D’aquí vaig començar a treballar la pedagogia, fent tots els exàmens possibles fins assolir el màxim, que és el Fellowship. Fins que un dia el Comité de l’ Imperial Ballet em va demanar si volia esdevenir examinadora. Vaig tornar a Londres per preparar-me a fons per aquest examen en el que vaig aprendre com examinar i en el que hi vaig passar molts de nervis. Així, primer des de Brussel·les i ara des de Girona, em cridaven per anar a examinar arreu d’Europa i Llatinoamèrica.
Després de tants i tants anys enyorant la família i el meu petit país, varem tenir l’oportunitat de tornar a Girona. Vaig tancar la meva estimada “The Classical Ballet School” de Brussel·les i, amb l’empenta de la meva filla Elizabeth, varem obrir “The Classical Ballet School” a Girona.
Potser l’atzar va fer que molts joves amb talent fessin cap a l’escola de Brussel·les i ara a Girona, des d’ on els he pogut guiar i preparar per poder accedir a grans escoles professionals com l’English National Ballet School, Royal Ballet School, Rudra Béjart Lausanne, Real Conservatorio Mariemma, Conservatorio Costea (Madrid), London Studio Centre, Birmingham Ballet School o Joffrey Ballet School. Ara estan tots ballant en companyies o segueixen encara estudiant en aquestes escoles.
I tants altres alumnes que, ni que no hagin volgut escollir la dansa com a professió, son iguals d’importants per mi, ja que el meu repte és, sobretot, que tots aprenguin a estimar el ballet.