‘Gavines’ dóna a la dansa el seu veritable sentit
Una vella llegenda marinera omplia els somnis infantils de Joan Magriñá en el seu Vilanova i la Geltrú natal, estimulava la seva imaginació sensible a tota mena de relats fabulosos. Es tractava d’unes gavines que espantaven amb els seus pics a una sirena, la qual intentava atreure amb els seus cants a un jove pescador enamorat d’una gentil pescadora. Sent ia un dansaire cèlebre, Magriñá somiava amb la possibilitat de donar forma coreogràfica a la llegenda, i va haver d’esperar molt de temps per veure el seu somni convertit en realitat. Va comunicar un dia la seva idea a el mestre Joan Altisent i l’il·lustre compositor li va rendir una entusiàstica acollida. Així va néixer ‘Gavines’. El ballet té un acte i tres quadros. La seva acció es situa a la platja de Vilanova i la Geltrú. El mestre Altisent s’ha inspirat en les nostres danses populars per compondre la partitura de el primer quadre i ha emprat procediments simfònics per als altres quadres. Aquesta composició crea un clima sonor altament suggestiu, embadaleix, commou, conserva la unitat de to sense caure mai en la monotonia, és diversa sense ser inconnexa, i, per posseir una qualitat ‘entrainante’ i eficaç, suscita, sosté i exalta les necessitats rítmiques d’un ballet. La llegenda marinera que va bressolar la infantesa de Joan Magriñá, com la remor sorda de les onades, i la música del mestre Altisent han servit de base al nostre primer mestre de ball i coreògraf per aconseguir un dels seus millors -si no el millor- ballet . La coreografia de Magriñá, pletòrica de tacte, fa expressar a el cos sense recórrer mai en la pantomima tota la gamma dels sentiments humans, fon hàbilment els vocabularis clàssic i modern segons les situacions i els sentiments que han de ser expressats i confereix a cadascun dels tres quadres del ballet seu ambient peculiar.
Joan Magriñá s’ha valgut de la dansa, exclusivament de la dansa, ha donat a la dansa el seu veritable sentit, per traduir la poesia de la vella llegenda vilanovina, i, amb una ciència perfecta de l’expressió corporal, el coreògraf ‘fa parlar’ , amb persuasiva, eloqüència els passos i les actituds. Aquí, al magistral pas a dos que constitueix el nus del ballet, Magriñá crea un audaç ruptura entre cames i braços. Allà, harmonitza els gestos i posats per reflectir la tendresa, els encongeix per l’angoixa, els s’eixampla per la passió, varia els angles, les corbes, la forma dels camins recorreguts. Tot, en aquesta estupenda coreografia, ha estat estudiat amb tanta minuciositat, és tan eloqüent de per si per als ulls i l’esperit, que la personalitat dels intèrprets sembla secundària. Què es pot dir llavors quan, en aquest cas, tots els ballarins ocupen els seus papers respectius a la perfecció? Aurora Pons es troba en el seu millor moment. Al seu talent natural, al seu ciència de la dansa i de l’expressió, a la seva tècnica precisa i exacta, però mai ostentada, Aurora Pons uneix una interioritat, una suavitat, i alhora una passió, que donen a la ‘Sirena’ de la llegenda marinera la més inefable poesia que imaginar cap. Aurora Pons ha infós un impuls tan líric a la seva interpretació, un ingravidesa tan alada, convertint la seva dansa en una incessant i fluida respiració corporal i espiritual que la recorre de cap a peus, que, a través del seu estil depuradíssim, la gran dansaire ens fa experimentar l’eterna i pura eufòria de la dansa.
En el paper de ‘Pescador’, Ramon Solé posa de manifest la seva brillant tècnica, la seva elevació seva gràcia dansaire, i les seves qualitats expressives. Solé és un dansaire expressiu, viril, sensible, noble i un perfecte ‘partenaire’. S’intueix que, al seu costat, Aurora Pons se sent totalment segura i pot donar lliure regna al seu estremit lirisme. Maria Cristina Guinjoan posa al servei de la ‘Marinera’ la seva incontestable presència escènica, es mostra autèntica ‘estrella’ de línies nobles i pures, de tècnica sòlida i estil refinat. A la ‘Gavina’, Assumpció Aguadé palesa seus excel·lents dots de ballarina amb tot el que aquesta paraula pot implicar de bellesa física, de gràcia femenina, d’elegància al port i de tradició clàssica. La precisió de la tècnica, els òptims resultats d’un entrenament físic de què el ballarí extreu la seva força i la seva gràcia a el propi temps que una línia elegant i flexible, el lirisme de l’expressió corporal, la musicalitat dels moviments, tot això es fa patent en els altres components de el cos de ball, aquest cos de ball del Liceu en el qual deixa la seva empremta el mestratge de Joan Magriñá. I, després de destacar la vibrant intervenció de la veu de Maria Teresa Batlle i l’eficaç direcció musical del mestre Eugenio M. Marco, s’ha d’afegir a l’èxit aconseguit per ‘Gavines’ al Liceu contribueix l’extraordinari encert de la presentació amb els decorats i figurins de Manuel Muntañola, veritables decorats i figurins de teatre com els estimava Diaghilew, que evoquen amb una gran força de suggestió l’ambient mariner en què es desenvolupa l’acció i li proporcionen una lluminositat i un encant infinitius. S. G.