Brillantíssima presentació oficial del ballet del Gran Teatre del Liceu amb un nodrit i variat programa.
Brillantíssima, en veritat, la inauguració de les vetllades estivals al Teatre Grec de Montjuïc, aquest esplèndid teatre de la naturalesa, que abans-d’ahir va ser marc deliciós de la presentació oficial a Barcelona del Ballet del Gran Teatre del Liceu, que sota la inspiració artística i els plens coneixements coreogràfics de Joan Magriñá, es va formar en el passat mes d’abril mitjançant l’ampliació i perfeccionament de el cos de ball del nostre primer teatre líric, sagú vam adonar oportunament.
El nostre Ajuntament, que no descuida el que afecta la vida artística de la nostra ciutat, es va dignar patrocinar aquesta sèrie de cinc vetllades coreogràfiques, iniciades en la nit de dissabte últim, amb un ple a vessar, el mateix que ens consta va succeir en la funció d’anit, dedicada a la gloriosa Marina espanyola, dins dels brillants actes celebrats durant la setmana naval.
El Ballet del Gran Teatre del Liceu, ambiciós projecte abrigat amb tenaç entusiasme per l’actual empresari del nostre gloriós teatre de l’òpera, Don Juan Antonio Pamias -que porta ja vint anys en l’exercici de la seva important i difícil missió-, és ja una realitat tangible i molt feliç, com així ho ha corroborat la brillantíssima gira artística realitzada per Espanya, recentment, havent obtingut ara la ratificació del nostre públic, com l’obtindrà, segurament, en les actuacions que més endavant s’efectuarà a l’estranger.
Ja en la nostra impressió prèvia, al comentar el primer assaig públic del Ballet al Liceu, subratllem les àmplies possibilitats d’ell mateix, remarcant la seva ampliació amb artistes de rellevant categoria com Georges Govilov, procedent del Ballet Marquès de Cuevas, per a la dansa clàssica, i Paco d’Alba, primera figura de la companyia de Pilar López, per ball espanyol. Doncs bé: ara hem d’afegir que a part de l’engrossiment del cos de ball amb elements de vàlua, en la vetllada de abans-d’ahir a la nit al Teatre Grec, va fer la seva presentació una notabilíssima parella estrangera, que ha quedat incorporada al Ballet del Gran Teatre del Liceu. Ens referim a Monique Janotte i Jean Sidckine, primers ballarins de la ‘Òpera de Ginebra, que van impressionar vivament a la concurrència a l’interpretar de manera exquisida ‘El Cigne Negre’, el famós’ pas a dos’ de Tchaikowsky-Petipa. No només va ser l’excel·lent tècnica, fruit d’una bona escola, el que admirem en ells, sinó la finor expressiva i l’elegància en moviments que van donar mostra. Ella, amb una elasticitat privilegiada, posada en relleu especialment en el gràcil aleteig de mans i braços i en la seva lleugeresa en el treball de puntes, mentre ell es va mostrar molt segur i àgil -perfectes els seus ‘entrechats’ ràpids- i amb gran naturalitat en actituds. Van ser entusiastament aclamats.
Com es tractava d’una novetat, als dos artistes suïssos, hem dedicat les primeres paraules del nostre comentari.
A l’haver forçosament de resumir, direm que Aurora Pons es troba en plenitud absoluta del seu art, justificant el lloc de primeríssima ballarina d’aquest Ballet del Gran Teatre del Liceu. Va estar veritablement insuperable en el pas a dos de ‘Don Quixot’, rememorant a les més famoses ballarines de dansa clàssica d’abans … Va ser pura delícia tota la seva actuació. Quina perfecta tècnica, que de res li serviria si no posés aquesta vibració espiritual que encoratja sempre el seu treball, Gràcia, elegància, flexibilitat … i una distinció senyorial excepcional. Per tot això va arrencar vibrants ovacions, compartides per Georges Gavilov, que va demostrar la seva eficàcia tant tècnica com expressiva, mereixent subratllar la seva lleugeresa en elevació i voltes ràpides.
Paco de Alba va aconseguir un gran triomf, especialment en el ‘Zapateado’, de Sarasate, abocada amb impecable nitidesa, ben marcats el ‘minuend’ i el ‘crescendo’, durant la seva actuació ‘a sol’. Esplèndida, igualment la seva intervenció a ‘Los majos’, de Granados.
Molt atractives en interpretació, plasticitat i colorit, les realitzacions de conjunt de ‘La noche de Valpurguis’ (de ‘Faust’, de Gounod), convertida per l’enginy de Magriñá en finíssim ‘ballet blanc’; ‘Policromia de segle XVIII’ ( ‘Tapissos de Goya’), encertada sèrie de set belles estampes coreogràfiques, amb música d’Albeniz, Granados i Juan Alfonso, ja jutjada en diverses ocasions; el ‘Venusberg’ de l’òpera ‘Tannhauser’, de Wagner, en la moderna versió de Magriñá, no exempta de audàcies d’estil en el seu coratjós i eufòric moviment; i finalment, aquesta gloriosa gitanalla de Falla que és ‘El amor brujo’, que va servir perquè vibressin tots els seus intèrprets, encapçalats per Asunción Aguadé, que va acusar admirables dots expressius en el paper de ‘Candelas’, mentre Paco d’Alba va confirmar qualitats ja apuntades, i Emilio Gutiérrez va palesar ser un primer ballarí de nervi i sensibilitat.
Molt bé la nostra celebrada ‘mezzo’ Montserrat Aparici a les cobles.
En les seves diverses interpretacions en els ‘ballets’ es van fer aplaudir igualment amb fervor les primeres ballarines Cristina Guinjoan i Elizabeth Bonet; els solistes Assumpció Aguadé, Assumpció Petit, Fernando Lizundia, Alfonso Rovira, Benjamí Londoño i Alberto Tort, així com tot el disciplinat cos de ball.
El mestre Adrià Sardó va demostrar el seu domini conductor i l’orquestra va posar en relleu la seva eficiència en totes les obres, de ben diversos estils, plasmant tot això en una molt aconseguida realització de conjunt.
Manuel R. de Llauder
