Critica 29 octubre 1975 – La Vanguardia – II Festival Internacional-SARDANA DE LES MONGES-CLARO DE LUNA-TRES DANZAS ESPAÑOLAS DE LA ESCUELA BOLERA-TIRANA DE TRIPILI-EL LABERINTO-
Fa molt pocs dies aplaudim el notable esforç que va suposar per al ballet titular del gran teatre, el avançar les seves previstes actuacions per cobrir l’inesperat sotrac que havia produït l’absència del ballet de la Scala. No cal dir que el programa que van donar llavors va ser el que estaven preparant per clausurar la temporada. Gran ha estat la sorpresa al veure que en tan pocs dies el grup de Joan Magriñà oferia un programa totalment nou, feta l’excepció de la “Sardana de les monges”, que s’ha reprogramat a petició del públic i que sens dubte cap ha constituït el major èxit de tot el festival.
El programa va començar amb la reposició del ballet pantomima PIERROT, .. compost per Alberto Prats Trian i amb coreografia de Joan Magriñà. Per primera vegada va representar el difícil paper protagonista el ballarí Fernando Lizundia qui va donar una autèntica llisó de professionalitat i especial talent per a aquest tipus de personatge, de canviant psicologia i de voluble caràcter; Lizundia es va mostrar com un gran especialista en el mim i el gest eloqüent, qualitats que unides a les purament físiques fan d’ell un dels ballarins més complets de tot el grup. L’obra, com sempre, va ser molt aplaudida, aplaudiments que molt gustosament va compartir el autor amb tot el grup participant entre els quals a més de Lizundia va sobresortir notablement Assumpció Aguadé en la seua inefable Colombina.
La segona part es va obrir amb el “Clar de lluna” de Debussy; Angeles Aguadé i Fernando Lizundia van ser els seus encertats protagonistes, en una coreografia molt d’acord a l’encantador clima “debussynià”. Les “Tres danses espanyoles de l’escola bolera” van servir per lluir el bon ball espanyol que posseeix, tant l’artista abans citat, com Mercè Núñez i Isabel Rincón, sense oblidar a l’estrella de teatre Assumpció Aguadé que va oferir una “Tirana de Trípili” senzillament Insuperable. Una original coreografia de W. Borkowski va posar imatge a la “Dansa profana” de Debussy, servida en cinta magnetofònica i molt ben ballada, com a pas a dos, per Angeles Aguadé i Janus Smolinski, qui dia a dia va millorant ostensiblement. La “Sardana de les monges” dels mestres Morera i Paulís, va posar aplaudiments, eixordadors a la fi del segon acte.
El més atraient de la vetllada el va constituir l’estrena mundial del ballet “Laberint”, de Xavier Montsalvatge, encara que aquesta partitura s’ha presentat anteriorment com merament simfònica. L’obra resulta extremadament suggeridora per a un coreògraf disposat a treballar a consciència. La seva estructura en tres moviments perfectament diferenciats i la seva organització eminentment rítmica fan que aquesta obra sigui molt interessant per el teatre; posseeix, a més, un atractiu fons argumental que, bas-anse en les tribulacions de Teseu per alliberar la seva estimada Ariadna de les mans de Minotaure, tot això amb el kafkià fons de l’intrincat Laberint de Creta, va donar a Joan Magriñá l’ocasió de fer un molt admirat treball, perfectament equilibrat i d’una audàcia formal que dóna una imatge totalment renovada del veterà mestre. Magriñá ha pogut més que el anquilosament que suposaria per a altres l’estar gairebé exclusivament dedicat a il·lustrar els gairebé sempre insignificants ballets de les Òperes i, a més, ha sortit triomfant davant d’un cos de ball amb més il·lusions que realitats, salvant les notables excepcions abans citades. L’únic inconvenient que cal fer és que la instal·lació de megafonia amb què es va oferir l’obra de Montsalvatge no és ni molt menys de la dignitat que el públic i l’obra mereixen; al no poder-se donar amb l’orquestra, que hagués estat l’ideal, i que per imperatius de temps no va poder ser així, al menys s’hagués pogut disposar d’una bona gravació i d’un bon equip reproductor. Amb tot, l’èxit va ser rotund i merescut. En les altres obres actuà encertadament l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre, dirigida pel mestre Alberto Argudo.
– SOLIUS
