Una Antiga i noble aspiració, tan legítima com justa, és ja una realitat tangible i concreta, dins el programa d’objectius i assolits pel Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Per a això no només ha estat suficient el decidit propòsit d’una voluntat encaminada a un fi. Ha estat necessari el sacrifici i la aportació conjunta d’un Treball d’equip, les circumstàncies precises, el pas de el temps.
Vint anys porta dirigint les destinacions de l’empresa d’aquest primer i únic teatre d’òpera d’Espanya, Juan Antonio Pamias. Culminats amb una tasca exhaustiva i eficaç per assolir els propòsits concrets i primordials de la seva raó de ser com a espectacle i base de la mateixa. El nostre Liceu no tenia manera regular de les tres masses estables que constitueixen essencialment un teatre d’òpera. Orquestra, cor, ballet. Tres eixos fonamentals i precisos de què estava privat. Són vitals per a la seva vida i el seu futur. Tres eixos on ha de descansar tot el valor de la seva funció i el seu esperit.
Això ha estat possible a l’excepcional període continuat d’un empresari, que ha sabut aprofitar aquesta feliç conjuntura, desenvolupant el que el va portar a ser el cap responsable d’una difícil i fecunda tasca d’empresa artística, ideal, humana. Va aconseguir primerament formar una orquestra estable que ja treballava a ple rendiment i amb la perfecció possible d’una veritable unitat i la clàssica línia d’una Seguretat. Després d’aquesta primera etapa aconseguida, es va iniciar la formació d’un ballet estable. I finalment ja s’encamina tot cap al tercer objectiu. El cor estable és una altra realitat que pren forma de cos concret, donant principi amb la d’un grup de vint veus seleccionades que són la Coral de Cambra del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
Per aconseguir la creació d’un cos de ball titular de Teatre d’Opera i la seva corresponent Conservatori de Dansa, ha calgut la presència inestimable d’un home com el mestre ballarí i coreògraf Joan Magriñá, que va estar sempre molt vinculat als atzars de l’Liceu de aquests últims anys passats. Per aquesta profunda i intensa vocació de la seva vida tan sincera per la mateixa dansa i l’ensenyament. Magriñá ha lliurat la seva profunda vocació amb una tenacitat exemplar. Lluny la seva ambició de triomfs personals, di-vistes o crematístics. El seu esperit d’integració i la seva meravellosa senzillesa, són l’exemple viu i captivador, que és com el mirall admirable on els altres deixen també generosament el major de si mateix, poc conegut i injustament silenciat sempre, del ballarí i coreògraf Joan Magriñá.
Aquest i no un altre, és el naixement evocador i el primer magistral camí inicial, que com a fet notable viu i és positiu el 1966 a l’esperit del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. No ha estat fàcil donar principi a aquest amor profund, dedicat i difícil que és el món de la dansa. I amb més raó en un país on pràcticament no hi ha una tradició i una escola clàssica de ballet. Aquí una altra vegada sorgeix la figura de Joan Magriñá, com a precursor i avançat d’aquest art a l’Espanya d’avui. Tota la seva vida artística. Des del seu començament fins a primer ballarí del Liceu i coreògraf mestre director del seu Conservatori. Des de la seva càtedra de ball a l’Institut de Teatre de Barcelona i la seva acadèmia particular de dansa al casc antic de la Ciutat.
Tampoc hem d’oblidar, que Magriñá després d’aquesta empremta profunda que el seu pas deixa com a ballarí i mestre, ha format importants valors que arriben en el temps llocs estel·lars. Afirmacions com Aurora Pons, que és una lleial i esplèndida companya artística del seu mestre, feta a si mateixa vocació i senzillesa. I els positius valors, per exemple, de Cristina Guinjoan, Angeles Aguadé, Elizabeth Bonet, Assumpció Petit, Alfonso Rovira, Alberto Tort, Benjamí Londeno. Tot contribueix a crear l’atmosfera circumdant i necessària per assolir el tarannà precís de la cristal·lització d’una idea. I arriba aquest temps cronològic tan imprescindible i propi d’una tradició. Un camí, una realitat factible de possibilitats presents i futures. Això és a grans trets les vicissituds i l’origen veritable de l’Ballet Oficial del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Va ser Presentat la passada primavera sobre el seu escenari, en una funció única a Porta tancada per a la Premsa de la Ciutat i un selecte grup de persones relacionades amb el Ballet. I després, va emprendre una gira artística per Espanya que va acabar el 31 de juliol, per donar un merescut descans a la companyia i emprendre després els assajos de la temporada d’òpera de 1966-67. Un primer pas que serà històric i constituirà una fita important en la trajectòria i vida artística del nostre Liceu. Un exemple estimable, alliçonador, no solament per a Barcelona i Catalunya, sinó per a tot Espanya.
Dins el cicle de la seva gira artística, el Ballet Oficial del Gran Teatre del Liceu, va tenir una actuació personal de diverses funcions al Teatre Grec de Motjuïch, mostrant els tres programes complets del seu actual repertori. Per primera vegada es va presentar davant del Públic de la nostra ciutat, la nit de dissabte dos de juliol de 1966. Presentació que va atreure per la seva curiositat i novetat a una seleccionada minoria que gairebé va omplir per complet l’aforament de el grec barceloní. Atenció que no es va veure defraudada. Va ser una sorpresa poder comprovar que el ballet titular de l’Liceu, al mateix temps que encertadament vestit i muntat, responia a la categoria i responsabilitat, dignament, que significa ostentar la tradició i fama del seu nom.
Cal no oblidar tampoc i destacar, la reserva i el cert temor d’alguns. Va ser un èxit per la correlació de l’espectacle, que si alguna cosa és criticable, ha de perdonar-se i quedar en silenci. Molt és l’esforç i el sacrifici, la voluntat i el cor. Plenament justificable, ja que és necessari l’ajust d’acord amb el temps i també aquest pas endavant que tant és per a ells mateixos. És la llei de l’contrast, de l’anàlisi, de la crítica, que va major alliçona des de fora i des de dins. I per això, la major felicitació i auguris a tots. A Juan Antonio Pamias i Joan Magriñá, especialment.
Aquest és el camí que ara comença amb l’aportació total de Magriñá. Esperit i cor d’antic son. Realitza i plasma, obertament, l’ideal que sempre va ser ell. Porquem ás enllà de tot, sigui Magriñá aquest motor admirable de l’Ballet del Liceu que el durà sempre endavant amb és s’alinea simple i magistral senzillesa. Gran voluntat, tan callada i tan plena d’un esforç que mai decau. És cada dia, cada hora, cada instant, cada temps. És la continuació sense desmai que no pot ni ha de ser parada, ni entorpida per res. És l’empremta inoblidable que no mor. Ha d’anar més enllà.
El Ballet oficial del Gran Teatre del Liceu, és l’esforç més notable que coneixem per crear una escola estable de dansa clàssica i ball espanyol. Perquè vol dir sobretot, que el ballarí clàssic tindrà almenys oportunitat a Espanya per desenvolupar la seva vocació artística. Des dels primers passos fins al pla professional, vencent aquest buit que l’alliberi del que simplement amateur o d’una vocació sense una projecció definitiva. Obrint un Horitzó més clar a qui té condicions artístiques per al ball amb la dignitat i categoria que mereix aquest art sublim. Exemples admirables han donat Rússia, Anglaterra, Estats Units, i altres nacions com Iugoslàvia i Bulgària que res eren abans i ara són.
El Ballet Oficial del Gran Teatre del Liceu, és més pel que s’espera en un futur aviat, que pel que ara és en realitat. És un important pas endavant que té aquest valor de il·lusió, esperança, realitat de futur. Val la pena l’esforç d’un sacrifici i la voluntat d’un propòsit, que ha posat en moviment una idea. Una idea que si ara només constitueix l’origen d’un modest principi, serà demà la esplèndida realitat que anuncia. I sobretot, que d’això poden sortir figures estel·lars que donin a la nostra nació un nom més positiu en el món universal de la dansa.
M. Robert – Robert
