Heus aquí un altre artista espanyol, aquesta vegada un ballarí, que és descobert a l’estranger, o poc menys. I diem això perquè quan Alfons Rovira feia els primers passos al Liceu, ens cap la satisfacció de comptar-nos entre els primers crítics barcelonins que afirmem, sense titubejos, que ens trobàvem en presència d’un ballarí de categoria internacional de què es parlaria molt. Aviat va arribar a ballarí estrella i els més reticents a l’aplaudiment van haver de reconèixer que teníem raó. Ara bé: ser ballarí estrella del Ballet titular del G. T. el Liceu, és cosa molt important, certament, però no pot satisfer les aspiracions de qui se sent amb qualitat i impuls per assolir més altes cotes. Al nostre país, les perspectives per a un ballarí clàssic són pràcticament nul·les. A part les intervencions balletistiques a l’opera, sempre marginals i secundàries ¿on i quan es fa ballet clàssic a Espanya, per espanyols? Fins i tot l’òpera amb els seus rutinàries incrustacions de ball, no passa de quatre mesos a l’any al Liceu, breus i miraculoses, per la qual deficitàries, temporades a Bilbao, Madrid i Mallorca, i alguna representació esporàdica en festivals. Amb un horitzó tan tancat, si es compara amb l’esplèndida vida de què gaudeix el ballet a la resta d’Europa, es comprèn que les ballarines que aconsegueixen cert grau de qualitat, fonen invariablement una acadèmia de dansa, com a únic mitjà d’obtenir beneficis econòmics (glòria, cap); acadèmies de les que surten altres ballarines que al seu torn funden les seves fins que un dia totes les dones espanyoles sàpiguen ballet clàssic, per no ballar mai enlloc. En el sexe masculí la vocació és molt escassa, perquè es tracta d’un “alpinisme” duríssim, sense aspecte de “adorn” que té en la dona. I amb dones soles no hi ha cap possibilitat d’organitzar companyies. Alfonso Rovira, guanyador d’una beca per ampliar estudis a Moscou; Premi Nacional de Teatre; ovacionat al Liceu i havent triomfat també com a coreògraf, va acceptar ofertes rebudes d’Alemanya Federal i a seguit va poder dir “Veni, vidi, Vinci”. D’allí ens arriben ara notícies directes dels èxits que ha compartit amb la seva dona, Carmen Cavaller, qui així mateix havia destacat al Liceu com a solista.
Va ser presentat en públic amb “Braut” (en alemany núvia, promesa), estudis en què va executar una variació dificilíssima i espectacular. Després en el Musik theater de Gelsenkirchen, va debutar en “Romeu i Julieta” de Prokofiev, interpretant el paper de Mercucho amb tan rotund èxit que se li va encarregar l’ajudantia de l’coreògraf Sansisanea i se li va prorrogar el contracte per a la temporada 1976-77. Aquest primer triomf el va dedicar a Joan Magriñá, el seu primer mestre. Mentre la seva dona entusiasmava al públic en “El llac dels cignes”, “La bella dorment” i “Capricho espanyol”, Alfonso Rovira triomfava amb el cèlebre pas a dos de “Les noces d’Aurora”, “Adagio de la rosa” i un pas a sis, entre d’altres. Seguidament es va estrenar el ballet “Activ”, amb destacadíssima actuació de tots dos i en el qual després se li va confiar a Alfons Rovira el paper de Judes, la variació a percussió, a part de la seva dificultat, exigeix dots d’actor i li va valer un èxit definitiu . De la Premsa alemanya extractem: “Rhur Nachrichten” diu: “Bufons bombons de ballet. La nit va ser tota una lliçó … sobresortint especialment Carmen Cavaller i Alfonso Rovira, aquest matrimoni espanyol que va saber donar a les seves danses la real autenticitat de el folklore del seu país “. I “Westdeutsche Allgemeine” comenta que els nostres artistes van traduir amb el seu cos, amb vibrant alegria i suma elegància, l’art espanyol, convertint farruca, forners, jota, etc., en un amor a per al públic alemany. Van mantenir un nivell d’alta categoria i es van sentir molts braus. Poc hem d’afegir:! Enhorabona! Tot això no és més que el principi.
