Maruja Blanco

fotos – Maruja Blanco

Malauradament no disposem de dades biogràfiques precises (lloc i data de naixença, orígens, formació, …) d’aquesta excepcional ballarina de facultats portentoses -amb un gir excepcional, gairebé fora de qualsevol lògica- deixeble de Joan Magrinyà i que fou membre tanmateix dels Ballets de Barcelona i del cos de ball liceista. L’hemeroteca, beneïda aliada, ens ha permès aquestes petites pinzellades a manera d’homenatge biogràfic.

Es fa difícil fixar l’inici exacte de la seva activitat professional que, això sí, es va produir en la dècada dels quaranta del segle XX. Així, per exemple, el 15 d’abril de 1943 participa ja al Liceu en una Funció de Gala. I pel desembre de 1944 balla en unes funcions liceistes d'”Aida” (amb María de Ávila i Joan Magrinyà de Primeríssims Ballarins i al costat d’il·lustres col·legues com Filo Feliu). Durant aquells anys pren part en moltíssims recitals de dansa amb Magrinyà de ‘partenaire’ ben exitosos (molt recordada una gala triomfal al Palau de la Música Catalana pel març de 1944 on l’orquestra era dirigida pel Mestre Obradors i que es va haver de repetir uns quants dies després atès l’èxit assolit). El repertori interpretat, naturalment, era l’habitual de la companyia -i, per extensió, dels esmentats Ballets de Barcelona-, clàssic, espanyol i escola bolera; això sí , i per les esmentades grans facultats i la seva bellesa, simpatia i àngel damunt l’escenari, excel·lia especialment en el repertori clàssic (amb brillants interpretacions del repertori espanyol): “El llac dels cignes”, “El amor brujo”, “Festa major”, “Tapices de Goya”, la ‘Dansa de les hores’ de “La Gioconda”, els ballets d’òperes com “Aida”, “La favorita”, “Tannhäuser”, “Louise”, “Faust”, “Manon”, i tants altres. Fou Primera Ballarina liceista (amb el Mestre Magrinyà de parella) en les temporades 1948-49, 1949-50 i 1950-51, just després que María de Ávila deixés la companyia. Rosita Segovia substituiria la Blanco a partir del cicle 1951-52. En alguns períodes concrets la Blanco era la Primera Ballarina pel repertori clàssic i Trini Borrull ho era pel repertori espanyol.

Va compaginar la seva activitat en aquest món clàssic amb una carrera força profitosa en el gènere de les ‘varietés’, associat llavors al mític Paral·lel barcelonès (i que conreà també a Madrid), participant en espectacles exitosos del moment que estaven en cartell força temps, com “Sí, sí, Marlene” (Teatre Talía, 1950), “Bailando nace una estrella” (Teatre Español, 1951/1952), “Póker de damas” (Teatre Romea, abril 1953) o “Todos al Cómico” (Teatre Cómico, desembre 1953), en els que interpretava peces del seu repertori (la “Danza del fuego” d'”El amor brujo” era una constant en aquests espectacles).

El 1955 s’incorpora al Ballet de Juan Tena (balla en la gala de presentació d’aquesta companyia, al Teatre Calderón de la Rambla de Catalunya, pel juny de 1955, on és acollida triomfalment). També formà part del Ballet de Roberto Iglesias, eminent ballarí mexicà que al Liceu intervindria en el Festival Falla de 1957, companyia amb la qual faria diverses gires per arreu.

El 1956 participa en la pel·lícula “La vida es maravillosa” dirigida per Pedro Lazaga, ballant-hi cert ‘Bolero mallorquín’.

També fou una reputada mestra de dansa.

Lloada sempre per la crítica, admirada unànimement pel públic (qui l’havia vista actuar en recorda sempre el tremp del seu ball, el seu sentiment subtil combinat amb la seva espectacularitat), com a cloenda una anècdota deliciosa que permet fer-se una idea de la seva fenomenal trascendència en una entrevista -entranyable- de Margarita Cabero (8/4/2008, per al seu blog ‘Memòries d’un altre temps‘) als ballarins Olga Casado i Santiago Alba, col·legues esplèndids de la Blanco al Liceu i a Ballets de Catalunya. Referint-s’hi comenten ambdós gairebé a l’uníson: “Era meravellosa en tots els sentits. En una ocasió al Liceu una ballarina del Ballet de Montecarlo va fer 80 ‘fouettées’ i el públic li va tributar unes ovacions extraordinàries.. Nosaltres pensàvem, Mare de Déu, si haguéssiu vist la Maruja Blanco literalment embogiu: li havíem arribar a comptar 152 ‘fuettées’… i tenia corda per a més!