Teatres i cinemes
El geni de Falla va vibrar ahir al Teatre Principal, amb el Ballet del Gran Teatre del Liceu de Barcelona
Nou èxit de la nova i magnífica agrupació espanyola
Quan va caure el teló, entre els últims acords de ‘El amor brujo’, de Falla, es va sentir un tímid bravo !, amb el qual un espectador agraït volia demostrar el seu entusiasme. A l’comentarista li va sonar aquesta exclamació espontània i enfervorida a desgreuge cap a un ballet jove, optimista, disciplinat, que a la freda acollida del públic de Saragossa ha sabut correspondre amb un gest elegant i savi de lliurament total al seu art. I com una cosa no treu l’altra, no tenim més remei que mostrar-nos disconformes, per no escriure irritats, davant la indiferència dels saragossans envers el Ballet del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, que ha volgut fer les seves primeres armes en públic en el teatre Principal de la nostra ciutat.
Poques sessions queden, però Saragossa està encara a temps parell desfer la malifeta i tributar l’aplaudiment i l’homenatge que aquest ballet mereix
COMENTARI CRÍTIC
‘La danza de las horas’ és un conegudíssim fragment de l’òpera ‘La Gioconda’, de Ponchielli. Sobre la partitura, que es presenta als més variats recursos i a les més belles fantasies, Magriñà ha trenat una coreografia clàssic, no exempta de tocs originals.
Elisabeth Bonet i Fernando Lizundia es van mostrar segurs, amb sensibilitat i fermesa, en els diferents passos. Cal destacar la prefecta conjunció d’Ángeles Aguadé, Assumpció Petit, Rita Bascompte, Elena Bonet, Carmen Cavaller, Dolors Escriche, Mercedes Falcó, Cristina Miñana, Rosalina Ripoll, Mercedes Roca, Margarita Sales i Rosa Sicart, molt ben sincronitzades en la seva comesa.
La segona part constava de ‘Farruca del moliner, de Falla en què Paco d’Alba va malbaratar precisió, nervi i temperament’ Tirana de Tripili ‘, de Obradors, que va servir per al lluïment d’Elisabeth Bonet, una noia amb sentit de la plasticitat i de la gràcia ‘la torre de l’or’, de Giménez amb Assumpció Aguadé, Cristina Guinjoan i Paco d’Alba, en una versió exacta, alegre i apassionada.
‘Gavines’, del mestre Alisent, un ballet en un acte dividit en tres quadres, es presentava a Saragossa amb caràcter d’estrena. La partitura té aires i presència de simfonia, amb abundants dificultats tècniques que van ser superades amb dignitat i decòrum per l’orquestra, sota la direcció intel·ligent i efectiva del mestre Sardó.
El nucli tonal, basat en recitals homogenis i diàfans de corda, és assaltat per il·lustracions de gran brillantor, que s’entrecreuen i superposen, en una ostentació virtuosista i cerebral. L’antiga llegenda marinera catalana pot sentir-se en el ballet amb una remor d’onatge (els recitals de corda) sobre el qual volen les gavines (les il·lustracions de vent). La coreografia de Magriñà i l’art dels components del ballet s’encarreguen de la corporització -ideal i estilitzada- de la llegenda i de la línia melòdica. Citem a tots, perquè tots mereixen; no sense abans destacar la bellesa dúctil i apassionada i la tendresa viril de la interpretació d’Aurora Pons i Georges Govilov en el segon quadre.
Sirena: Aurora Pons; pescadora: Cristina Guinjoan; gavina primera: Elisabeth Bonet; pescador: Georges Govilov; pescadores: Tita Bascompte, Cristina Miñana, Margarita Sales i Rosa Sicart; gavines: Assumpció Petit, Angeles Aguadé, Elena Bonet, Dolored Escriche; pescadors: Alfonso Rovira, Fernando Lizundia, Alberto Tort i Miguel Pérez.
Tanquem aquest comentari amb la ressenya de ‘El amor brujo’, de Falla, que tancava també el programa. Davant la perfecció, autenticitat bellesa i plasticitat del conjunt de música, vestuari, decorats, coreografia i dansa, sobren els epítetos. Com dèiem en el titular, el geni de Falla va vibrar ahir al teatre Principal i fins i tot ens atrevim a dir que el seu esperit va aplaudir des del pati de butaques i va llançar a l’escenari un ¡bravo! Molt més enèrgic que el de l’espectador agraït que volia demostrar el seu entusiasme.
– Diumenge Martinez Benavente
