– El Diario de Barcelona –
En el II Festival Internacional de Dansa el “Ballet del Gran Teatre del Liceu” ha organitzat un afalagador èxit al substituir el de la “Scala” de Milà. La papereta ha estat salvada més que honrosament i a més el públic ha respost plenament, primer amb una assistència molt nombrosa i després amb la favorabilíssima acollida. Això ha demostrat un cop més les enormes possibilitats d’aquests artistes, que tant necessiten i mereixen suport total i definitiu per al major brillantor i explotació de les seves qualitats. Per cert que l’anunciat en forma altisonant patrocini que sembla gaudir actualment la formació no s’ha notat gens ni mica, estant les coses mes o menys com estaven anteriorment i continuant el mèrit de l’ofert i del que podria oferir-se exclusivament a càrrec de Joan Magriñà i dels seus entusiastes pupils.
La vetllada va començar amb dues obres ja interpretades anteriorment pel Ballet del Liceu: A TEMPS ROMÀNTIC, amb música d’Enric Granados, i INTERLUDI DE VIVES amb partitura d’aquest autor (de la sarsuela Bohemios), totes dues amb coreografies que denoten la sensibilitat i exquisit bon gust del seu autor Juan Magriñà. En la primera van ser principals intèrprets Assumpció Aguadé i Janusz Smolinski, amb destacades intervencions d’Ángeles Aguadé, Mercè Núñez i Fernando Lizundia i en l’obra de Vives va constituir una agradable sorpresa l’actuació protagonista de Mercè Núñez, suau en el gest i segura en la tècnica i a qui caldrà seguir els passos en un futur.
En el difícil pas a dos de EL CIGNE NEGRE, amb coreografia que, segons el programa, era la de Petipa, Ángeles Aguadé va mostrar novament, en afany gens fàcil, les seves reconegudes facultats, temperament i seguretat, en la brillant i molt aplaudida actuació al costat de Janusz Smolinski, el nou primer ballarí titular del Liceu, que, sobretot a la coda, va ser artista sobri, eficaç i elegant.
L’estrena de LA SARDANA DE MONGES va constituir un autèntic èxit, havent de repetir-se el fragment final de la mateixa. La música de Enrique Morera ha estat adaptada i instrumentada, amb l’addició d’alguns fragments, per Narcís Paulis i la primera part de l’obra ha estat coreografiada amb delicats i suggestius traços per Magriñà. Es tracta d’una obra breu i d’indubtable impact, encara que creguem que la sardana té el seu autèntic marc al carrer i no en un espectacle com el Liceu. No obstant això, la vibració de la nostra dansa popular, així com escenografia, luminotècnia, motius suficients per a considerar com merescuda l’entusiasta acollida.
El programa es va tancar amb una nova versió coreogràfica de la popular obra de Manuel de Falla L’AMOR BRUJO, en què Magriñà ha intentat despullar de tota pinzellada excessivament pintoresca a aquest ballet, el que potser amb aquest intent es perdi en força i gitanalla, es guanya en interès exclusivament coreogràfic i en intel·ligent adaptació a la música. Uns figurins encertadament concebuts per Ramón Ivars van coadjuvar a aquesta parcial desmitificació de EL AMOR BRUJO que va ser excel·lentment interpretat per Asunción Aguadé, sempre amb caràcter i poesia en el seu fer; Martín Vargas, amb gest precís i rotund; Fernando Lizundia, amb habitual i sòbria seguretat, i el Cos de Ball, en el qual figuraven les solistes Mercè Núñez i Isabel Racó, va col·laborar encertadament la mezzo soprano Montserrat Aparici i va dirigir l’orquestra amb nervi i eficàcia Alberto Argudo. – P. Nadal –
– El Noticiero Universal –
