A Catalunya li agrada el ‘ballet’. Aquest és un fet admès. A Barcelona, a les nostres ciutats, un espectacle coreogràfic té gairebé sempre èxit. Sense comptar que els catalans, a més, entenen el ‘ballet’. Saben apreciar-ho i saben jutjar-ho. A Barcelona hi ha també molta gent que balla. Existeixen grups de dansa folklòrica i existeixen excel·lents i nombroses escoles de dansa clàssica. No obstant això, cosa curiosa, Barcelona no posseeix un ‘ballet’ estable, fix i organitzat que la representi. Les companyies es formen i es desfan segons necessitats peremptòries o circumstancials. El ‘ballet’ del Liceu és un conjunt que deixa d’existir quan acaba la temporada. Altres ‘ballets’ s’han format per a uns pocs recitals i, després, han desaparegut misteriosament. No obstant això, Barcelona exporta ballarines i ballarins. Exporta formació de dansa clàssica espanyola, exporta formacions flamenques, exporta, fins i tot ballarins clàssics. I Barcelona proporciona, a més, músics, decoradors i coreògrafs a aquests conjunts ambulants. La companyia de ball espanyol de Roberto Iglesias, que recorre actualment els Estats Units, es va formar i ensinistrar enterament a Barcelona. I barcelonins són alguns dels seus elements més importants: Antonio Ros Marba, director d’orquestra i Trabal Altés, decorador. La formació de Josep de la Vega radica a Barcelona. Antonio Monllor i José Ferrán, ballarins solistes de reputació europea, integrats en les millors companyies clàssiques procedeixen de les acadèmies barcelonines. La parella Susana (Audegud) i José (Udaeta), favorita en el nord-oest d’Europa procedeix de Barcelona. Rosita Segòvia i Pastora Martos (Pilar Llorens), primeres ballarines del ‘ballet’ d’Antonio, són un producte de les nostres escoles de ‘ballet’. La nostra ciutat ha estat el trampolí de les flamenques Carmen Amaya i ‘La Chunga’ que aquí van néixer i es van criar sota l’ull vigilant de la crítica barcelonina. Els germans Garín, deixebles de Magriñá, continuen ballant per aquests mons de Déu. Jean Corella, coreògraf de la TV francesa és Joan Parés, fill de Gràcia i deixeble de María Josefa Izart. Del carrer Petritxol, de l’acadèmia del ‘mestre’ (Juan Magriñá) han sortit la Segòvia, Pepita Sansalvador, María Luisa Nogués, María Josefa Izard, Ivonne Alexander, María d’Àvila, Filo Feliu, Maruja Blanco, Aurora Pons, Antoñita Barrera, Araceli Torrents, Sylvia Bartomeu, Rosario de l’Alba (Rosario Contreras), totes elles excel·lents ballarines i dedicades moltes d’elles a l’ensenyament amb gran profit dels seus deixebles. D’allí van sortir també Monllor, Ferrán i Juan Tena, convertit avui en mestre d’indiscutible categoria sota directrius personals. I tenim músics, pintors i coreògrafs. I posseïm fins i tot un ‘Esbar Verdaguer’ que ha dignificat i elevat a categoria d’art el ball popular de Catalunya i del qual al seu torn, han sortit ballarins professionals que han destacat.
Per tot això demostra, repetim, que a Barcelona i a Catalunya els agraden el ‘ballet’. Seria curiós establir el cens de les noies que estudien ball clàssic en les acadèmies de la nostra ciutat. Són diversos centenars, per descomptat. O preguntar a casa ‘Casimiro’, sabaters teatrals, quantes sabatilles de ball venen al mes. Moltes, moltíssimes. Però Barcelona no té ‘ballet’. No té un ‘ballet’ seu que agrupi el més florit dels nostres ballarins, que sigui camp d’experimentació dels nostres coreògrafs, dels nostres músics, dels nostres artistes plàstics. I és una llàstima perquè una companyia de ‘ballet’ és un perfecte aparador. I una companyia de ‘ballet’ barcelonina seria el més bell aparador de Barcelona.
Per aquest motiu quan pensem en les grans coses que projecta l’Ajuntament i, sobretot, quan pensem en unes altres ja realitzades en un ordre purament espectacular i popular (per exemple aquesta copiosa i sonora Banda Municipal; aquest ben ensinistrat carrusel equí de la Guàrdia Urbana), ens preguntem moltes vegades si no resultaria també interessant que l’Ajuntament, quan pensa a divertir-nos i a donar ostentació a les coses de la ciutat, comencés a pensar també en alguna cosa que no fossin cavalls i trompetes. En alguna cosa, per exemple, que podria molt bé ser un ‘Ballet Municipal de la Ciutat de Barcelona’, dirigit per algú que fos artista però que no fos coreògraf, ni músic, ni decorador. Un ‘ballet’ que tingués els seus mestres de ball clàssic i de ball popular. Un ‘ballet’ integrat pels millors ballarins de la ciutat. Un ‘ballet’ que admetés com a convidades a les grans ‘estrelles’ mundials de la dansa, un ‘ballet’ obert a les inquietuds renovadores de tots els coreògrafs de la ciutat i un ‘ballet en definitiva, que, amb totes les garanties, la ciutat podria enviar a l’estranger perquè fos el nostre millor element de propaganda. Ni tan sols faria falta que aquest ‘ballet’ fos ampli, que tingués un gran cos de ball. Ni tan sols seria necessari que costés molts diners, ja que podria guanyar-ne alguns. I, a casa, aquest ‘ballet’ podria ser el ‘ballet’ titular del futur Teatre Municipal. I podria ser el nostre orgull.
No tot és fàcil. Ho sabem, com sabem que en l’ambient coreogràfic local impera una considerable divisió. Però que l’Ajuntament planifiqui i decideixi, que les coses seran més fàcils.
No ho creuen així els meus admirats Juan Magriñá i Juan Tena? Què creu vostè, senyor Pamias, empresari del nostre Gran Teatre del Liceu? Què opinen vostès, senyoretes Izard, Noreg, Contreras, Feliu, i totes les nostres excel·lents professores? Què pensen d’això nostres dilectes Aurora Pons, Cristina Guinjoan, Araceli Torrents, Antoñita Barrera? Què diu el públic? No és cosa perquè s’interessi per ella el nostre excel·lentíssim Sr. Alcalde? – Jaime Picas –
QUATRE RELLEVANTS FIGURES CONEIXEDORES DE L’ACTUAL MOMENT DEL NOSTRE ’BALLET’ HAN ESTAT CONVIDADES A EMETRE EL SEU JUDICI SOBRE AQUEST INTERESSANT TEMA. HEUS AQUÍ LES SEVES OPINIONS
AURORA PONS
Barcelona, és per la seva posició artística, una de les primeres ciutats d’Europa i gaudeix d’un prestigi internacional. Crec que per això hauria de comptar amb un ‘ballet’ subvencionat per l’Estat com succeeix en les principals ciutats europees. Si el ‘ballet’ del Liceu, que per la seva tradició i categoria representa a Barcelona tingués una ajuda estable, podria ser el representant fins i tot de tota Espanya. Seria alguna cosa semblança al del Scala de Milà. No hi hauria necessitat llavors que es digués ‘Ballet’ Municipal
JUAN MAGRIÑA
El ‘Ballet’, més que qualsevol altra manifestació de l’art escènic, necessita per a poder subsistir una poderosa ajuda econòmica que no permanentment pot facilitar-la-hi l’afició.
Amb la creació del ‘Ballet Municipal’ podria resoldre’s aquest problema i alhora aglutinar una part d’elements molt valuosos que Barcelona compta tant en ballarins, com a coreògrafs, músics i escenògrafs.
JUAN TENA
Per què no existeix un ‘ballet municipal’? Aquesta pregunta em vaig fer jo mateix en 1956, quan davant la impossibilitat de continuar mantenint la companyia que portava el meu nom, em vaig veure obligat a dissoldre-la. En aquells dies vaig acudir a l’Ajuntament amb el prec que es continués l’obra per mi iniciada i oferint a títol de donació, el vestuari, decorat, material i equip electrònic. Se’m va contestar que l’Ajuntament no tenia pressupost per a aquesta classe d’activitats. Vaig acudir a la direcció coreogràfica del Gran Teatre del Liceu, que va prometre una resposta que encara estic esperant ara. Van passar uns pocs anys i vaig acudir novament a l’Ajuntament, i després d’interminables avantsales i presentar memòries artístic-econòmiques, ni tan sols se m’ha contestat ‘no’, a les meves sol·licituds. Vaig decidir travessar la Plaça de Sant Jaume i vaig acudir a la Diputació. E resultat va ser el mateix.
Llavors vaig pensar a acudir directament al senyor empresari del Gran Teatre del Liceu, amb més papers sota el braç. Després de més d’un any en espera d’una simple contestació que no va arribar mai i amb motiu d’una interviú radiofònica que pels micròfons de Ràdio Barcelona em va fer Irurezgui, delicadíssimes oïdes es van escandalitzar de les meves declaracions ratllant-les de pures fantasies i es van inventar núvols d’encens a dignidades ofeses, mentre que d’una altra part he estat animat per múltiples amics i públic que coneix la meva labor, a continuar el camí emprès.
Mentrestant, continuem debatent-nos en un ambient que fa olor de cosa fart casolana, prodigant elogis a cosa que mereixen ser arraconades. I com sempre passa el mateix, els que positivament podrien fer alguna cosa, per una sèrie d’interessos creats, per entossudiment mental i por, no fan res i els que volguéssim fer-ho…
JUAN ANTONIO PAMIAS
No crec que pugui existir un ‘Ballet Municipal’ com existeix, per exemple , una Banda Municipal. El que si és indispensable és que Barcelona tingui un conjunt que alterni el ballet pròpiament dit amb el ‘ballet’ clàssic espanyol, però no veig de cap manera que sigui funció municipal la seva organització i la seva adreça. L’Ajuntament, això si, pot crear una escola de dansa, fundar uns premis, cedir uns locals, patrocinar representacions… En aquest sentit, la col·laboració municipal pot ser de primer ordre. Més fins i tot, una de les escoles de ‘ballet’ que existeixen a Barcelona és la de l’Institut del Teatre, que depèn de la Diputació. Si se sumessin les aportacions d’aquesta, les de l’ajuntament i les de l’Estat podrien aconseguir-se importants objectius. Els ‘ballets’ de París reben subvencions de l’Estat, però estan adscrits als teatres de l’Opera i de l’opera Còmica. I un altre punt succeeix amb el ‘ballet’ de Londres que és el titular del ‘Covent Garden’, però que jo sàpiga, no existeix en cap lloc un ‘ballet’ que depengui del municipi. Pensi’s el que costaria fer funcionar permanentment un conjunt a Barcelona. Seria materialment impossible preparar una representació després d’una altra quan una sola d’elles exigeix un mes de constants assajos. A més, excepte algunes funcions esporàdiques, els programes muntats amb els mateixos elements artístics no podrien mantenir-se més de set dies sense que el públic es cansés. Aquest és el meu punt de vista.
