Elena Bonet

Barcelona 5 de Març de 1951

–

fotos – Elena Bonet

Sent la petita de quatre germans del matrimoni entre Ramon i Esperança. Érem una família en la qual imperava l’artístic. El meu pare tocava el violí en un quintet, mentre que la mare tocava el piano no professionalment. La meva germana gran, Pepita, va ser una excel·lent pintora, morint jove en el tràgic accident aeri en què anava amb el seu marit, el famós gimnasta Joaquim Blume. La meva altra germana, Elisabeth, va començar a fer classes de dansa a causa de l’atracció que sentien tant ella com els meus pares per la dansa, i no és gens usual en aquell temps. El meu tercer germà, Ramon, va destacar en dibuix, estudiant a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, exercint més tard de delineant projectista; encara que la seva veritable vocació era l’escultura. Per a mi la família era el més important.
En veure la meva germana fer classes de ballet, ja que l’acompanyava amb la meva mare, vaig quedar meravellada i vaig voler de seguida aprendre també jo, començant un any més tard a l’edat de sis anys. La primera professora que vam tenir va ser madame Elsa Van Alen, prestigiosa professora de l’Estudi Yvonne Alexander.
La meva il·lusió més gran, tot i ser tan petita, era superar-me cada dia, fins a l’extrem d’enfadar-me amb mi mateixa si no aconseguia fer-ho bé, apreciant ja llavors els meus trets de caràcter perfeccionista. Una de les coses que més em emocionaven era quan em compraven els meus sabatilles de mitja punta, les quals me les feien a mida dels colors que m’agradaven: els inusuals blau cel i rosa, de la mateixa manera que ho era el meu mallot blau cel, portat de París.
Madame Elsa va aconsellar als meus pares, atès que la meva germana Elisabeth ja destacava, que si volia ballar a Barcelona havia d’anar a l’Estudi de Juan Magriñá, que era el que portava el cos de ball del Gran Teatre del Liceu, i que si ell veia que tenia aptituds li podria donar més coneixements, ja que era un gran mestre, i triar-per al cos de ball, com així va succeir. Dos anys més tard, tot i tenir només nou anys, vaig seguir els passos de la meva germana, participant en diferents òperes. Vaig seguir creixent i actuant, vivint un somni, en poder ballar en un teatre tan important i prestigiós.
A l’edat de catorze anys va ser la primera temporada en què juntament amb la meva amiga Rosalina vam passar a formar part del Ballet com meritòries, denominades així per la nostra joventut.
A l’any següent es va proposar que després de la temporada d’hivern i primavera del Liceu es fes una tournée per Espanya. Es van muntar diversos ballets. En aquell temps ja tenia quinze anys, formant ja part del cos de ball. La meva germana era ia primera ballarina.
Aquesta tournée em va servir de molt, ja que, en fer moltes funcions, inclusivament a vegades tarda i nit, això dóna molta experiència, encara que sigui molt esgotador.
Com el meu mestre Magriñá no podia venir sempre, ja que havia de atendre les seves classes de l’Institut del Teatre i la seva pròpia acadèmia, Georges Govilov, ballarí estrella de la Companyia, era el que s’encarregava de donar les classes i assajar els ballets. Va ser una experiència molt positiva per a mi, ja que era molt rígid, a l’estil rus, i això va donar el seu fruit.
En diversos anys es va actuar al Teatre Grec de Barcelona. El ballar a l’aire lliure és molt diferent que en teatre; és una sensació increïble en estar en contacte amb els elements. Això si no plou, ja que si cessa de ploure i has d’actuar, l’escenari està relliscós.
Es va participar també en el rodatge de la pel·lícula El fantàstic món del doctor Coppelius, coproducció hispanoamericana de 1966, rodada a Madrid. Per a televisió en 1968 es va rodar la sarsuela Las Golondrinas de Usandizaga i Les Sílfides de Chopin per al programa Aquesta és la seva vida, dedicat a Joan Magriñá.
L’any 1969 vaig pujar a ballarina solista. I en la temporada 1970-71 em van atorgar el premi a la Vocació i interès per la dansa al Gran Teatre del Liceu. Em va ser lliurada una pintura, per a la qual vaig posar, per la gran ballarina Alicia Alonso, que estava representant en aquests moments Carmen de Bizet amb El Ballet Nacional de Cuba. Això em va fer molt feliç atès que era una de les ballarines a les que més admirava. D’altra banda però va ser molt dur, ja que ningú de la meva família va poder acudir al lliurament del premi, en estar la meva mare greument malalta.
En homenatge a Enric Granados, el 24 de Febrer de 1971, es va participar en la Cabina Granados amb diverses danses, fent jo la Dansa Oriental, ballada amb puntes, sent un dels balls que vaig ballar amb més sentiment, ja que els moviments eren molt apropiats per a mi, portant a més un vestit preciós, el qual guardo com un tresor. Vaig poder gaudir d’interpretar aquesta dansa en altres ocasions.
També vaig participar en múltiples esdeveniments de dansa fora del Teatre del Liceu, encara que sempre amb la companyia de Joan Magriñá.
L’any 1974 vaig haver de deixar de participar en el ballet del Liceu, ja que la meva mare requeria més de la meva atenció. Va ser una decisió trist per a mi, però va ser la meva decisió. En aquests moments la dansa va passar a estar en un segon pla. L’amor que sentia per la meva mare era superior a tot; no em podia concentrar en res més.
A més, em estany, no podia millorar, estava bloquejada. El meu cos no donava més de si. És més, jo diria que vaig retrocedir. Abans no sabia per què, però ara sí que ho sé: sóc sentiment pur, sensible fins a un punt que m’ha fet i em fa mal.
Encara vaig pensar que es tractava d’alguna cosa temporal, al final no vaig tornar a ballar en un escenari. El meu pare, al seu torn, va voler recompensar aquesta retirada dels escenaris muntant una acadèmia, en la qual podíem impartir classes les seves dues filles, ja que la meva germana en casar-se també s’havia retirat anys abans. Es va cridar Institut Acadèmic de Dansa Bonet.
La meva mare va morir, i amb ella es va portar part de la meva alegria. Algunes vegades dic: «La meva mare es va dur part de la meva somriure».
El 1975 em vaig casar. Vaig tenir tres fills. Vaig compaginar sempre la meva llar amb la meva acadèmia, la qual estava situada just davant de casa meva, i la qual la vam tenir durant quinze anys, traspassant per motius personals, sent per a mi un gran disgust.
Com a professora sempre he procurat no ridiculitzar les alumnes, ja que pots corregir i renyar sense ferir els sentiments. Cap dels mestres que jo vaig tenir em va faltar al respecte mai, per contra d’altres mestres que creuen que aconsegueixen amb humiliació i sent molt durs que els alumnes reaccionin. Però no totes les persones reaccionen igual, n’hi ha que són més sensibles i com els cridis no funcionen, cosa que m’hagués passat a mi, entenent molt bé en conseqüència.
Les alumnes s’obliden aviat de la seva professora i viceversa, però sempre hi ha excepcions, i en el meu cas n’hi ha. Em sento orgullosa que per a algunes de les meves alumnes he estat més que una professora, i elles per a mi més que unes alumnes.
Jo sempre vaig pensar que donaria classes fins més gran, però la vida dóna moltes voltes. En el meu cas va aparèixer aquesta malaltia, abans desconeguda, anomenada fibromiàlgia, la qual al costat d’altres lesions que ja tenia, em van obligar a deixar la meva professió. Ho vaig passar molt malament física i psíquicament. Actualment ho porto millor, però hi ha alguna cosa dins meu que encara no accepto, i això fa que em desvinculi bastant de tot el referent a la dansa; em refereixo a anar a espectacles i esdeveniments relacionats amb la mateixa.

Això tan sols són els trets de la meva biografia, doncs m’he centrat més en els meus sentiments com a persona que com a ballarina, ja que l’important és la persona.

ESTUDIS

Llicenciada a l’Escola Superior d’Art Dramàtic i Dansa de l’Institut de Barcelona (1972) en les especialitats de dansa clàssica, clàssic espanyol i regionals.
Amplio els meus estudis en dansa clàssica amb Juan Magriñá (coreògraf del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i catedràtic de l’Institut del Teatre de Barcelona), Elsa Van Alen (professora de l’Estudi Yvonne Alexander), Ramón Solé, George Ventura, José Ferrán y Cristina Guinjoan; de clásico español con Juan Magriñá y Emma Maleras; y de danza clásica, jazz y claqué en el Centro de Danse International Rosella Hightower de Cannes, en Francia, con profesores internacionales.

EXPERIÈNCIA PROFESSIONAL COM BALLARINA

Solista de la Companyia de Dansa del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

EXPERIÈNCIA PROFESSIONAL COM PROFESSORA

Dirigint i impartint classes de dansa clàssica, jazz, clàssic espanyol, regional i gimnàstica femenina durant quinze anys a l’Institut Acadèmic de Dansa Bonet, centre reconegut pel Ministeri d’Educació i Ciència.
Donant classes de dansa clàssica infantil al col·legi Els Salesians de la Vall d’Ebron.
Dirigint i impartint classes de gimnàstica de manteniment mixt, aeròbic, jazz, dansa clàssica infantil i adults, sevillanes i balls de saló durant nou anys al gimnàs Gym Balmes.
Donant classes de balls de saló i sevillanes a GIMNAS Bellaterra, Casal Municipal de la Gent Gran de Gavà i Casal Sant Jordi de Castelldefels.
Dirigint i impartint classes i com a coreògrafa del Grup de Ballet Arboços de la Casa Madrid de Barcelona.

PREMIS

Premi a la vocació i interès per la dansa del Gran Teatre del Liceu.

Entrevista – Memòries d’un altre temps per Margarita Cabero

Instagram – les germanes Bonet – per Jordi Pujal